Els estudis de Dret, impartits a l’actual Facultat de Dret, Economia i Turisme, són hereus d’una llarga tradició d’estudis i de pràctica jurídica. D’un passat que acompanyà a la mateixa fundació de la Universitat de Lleida, l’antic Estudi General, a finals del segle XIII, el primer centre d’estudis superiors o «alts estudis» fundat a Catalunya i en el conjunt dels territoris hispànics de la Corona d’Aragó. Així, en el privilegi fundacional atorgat pel rei Jaume II, l’1 de setembre de 1300, després del permís pontifici obtingut tres anys abans, l’1 d’abril de 1297, s’establien els ensenyaments de Dret Canònic i Dret Civil, juntament amb els de Medicina, i els de Filosofia i Arts (trivium i quadrivium).

L’estudi dels dos drets tingué des de bon començament un paper rellevant a la Universitat de Lleida, tot seguint el model que oferia, també quant als aspectes organitzatius, l’Estudi General de Bolonya, universitat de referència en aquells temps, en l’àmbit jurídic. Cal advertir, en aquest sentit, que, sota aquesta influència i protagonisme de l’esfera jurídica, la Universitat de Lleida disposà d’uns primers Estatuts, aprovats el 28 de setembre de 1300, considerats, pel conjunt de la historiografia, els més antics a la Península i els més complerts, ara per ara, d’una universitat europea per a aquelles dates de l’Edat Mitjana. Uns Estatus que, en tractar la qüestió de l’elecció del rector, reforcen la primacia d’aquests estudis i dels seus beneficiaris. Així, cada any, la vigília de la festa de la Mare de Déu de febrer, la Candelera, hom havia de convocar els estudiants forans d’ambdós drets a l’església de Sant Martí -avui encara dempeus- on, després de celebrada una missa solemne en honor de l’Esperit Sant i de Sant Martí, els estudiants havien d’escollir, entre ells, el futur rector de la Universitat. Juan Pemán, estudiós d’aquest conjunt normatiu, ha destacat la importància del text, no només com a instrument regulador d’una universitat concreta, sinó també com a norma rellevant en la història general de les universitats.

Certament, la societat requeria, sobretot, juristes per a una Església, unes ciutats i un Estat, la Corona d’Aragó, que s’estava consolidant a la Península i en el conjunt de la Mediterrània. En aquest sentit, entre els primers professors de Dret Civil de la Universitat de Lleida, destaca Pere Despens, figura clau, entre altres encàrrecs de transcendència política, en tot el desenvolupament del procés que culminà, durant el període 1313-1314, en la incorporació definitiva de la Val d’Aran a la Corona, i, temps a venir, al Principat de Catalunya en concret, davant dels interessos de la monarquia francesa, del regne de Mallorca i de la cort pontifícia.

El Dret despertà des de bon començament gran interès i es volia la participació a Lleida dels més prestigiosos. El rei Jaume II ho intentarà, infructuosament però, en aquest cas, amb el gran jurista de la cort dels papes d’Avinyó, Oldrado da Ponte de Laude. Tanmateix, per posar un exemple entre tants, de la importància del conreu del Dret a Lleida, cal destacar el comentari que al Llibre IV de les Decretals del papa Gregori IX, dedicà el bisbe de Lleida Jaume Sitjó (1340-1348). El text, anomenat Cigonina, és una obra que recull el dret canònic sobre el matrimoni i que era adreçada als estudiants i als jutges eclesiàstics. Altrament, en aquella primera Facultat s’hi formaren juristes de la talla d’un Jaume Marquilles (1368-1451), el qual es presentava com a «filius Gimnasii Ilerdae», vicecanceller de la cort del rei Martí i el millor comentarista dels Usatges de Barcelona; o un Jaume Callís (c. 1370-1434), també conseller i advocat dels reis, i una de les figures senyeres del dret català medieval. Ambdós, juntament amb altres jurisconsults catalans del segle XV, ferms elaboradors de la teoria pactista del govern, de l’anomenat pactisme. I això sense oblidar el pas de l’estudiant valencià Alfons de Borja, doctorat, el 1413, als 35 anys, en Dret Civil i Canònic al nostre Estudi; també, més endavant, titular de la càtedra de Teologia, i després d’un llarg i profitós «cursus honorum», Papa, amb el nom de Calixt III, el 1455.

El llistat de professors i alumnes que passaren per la Facultat al llarg d’aquella primera etapa de la seva història, fins al tancament sofert el 1717, seria llarg, però no podem deixar d’esmentar il·lustres docents com Berenguer Colom, “doctor eximius decretorum», Simó Sunyer, Bartomeu Maüll, «doctor famosus Ilerde cathedraticus», Pedro de Toledo, Bernabé Assam, aquest darrer autor també d’un famós Tractat de Cavalleria, o Joan Josep Casanoves. Sense oblidar la gran influència que exerciria un dels grans reformadors de l’Estudi General de Lleida,al segle XVI, el bisbe Antoni Agustín, després arquebisbe de Tarragona. El bisbe Agustín, cèlebre estudiós de l’humanisme jurídic, canonista reconegut pels seus contemporanis com a «lluerna del Dret Canònic», destacà alhora com a historiador del Dret.

La importància que assoliren els estudis jurídics, així com la seva necessitat, s’observa també en aspectes simbòlics com la posició de privilegi que ocupaven els doctors que impartien aquelles matèries en els actes oficials i cerimonials. Així consta, entre altres, en un mandat del rei Pere el Cerimoniós, de l’octubre de 1386: a les misses, sermons i altres actes solemnes de la vida acadèmica, la taula seria presidida pel rector o el canceller, que seurien al mig; a la seva dreta, i per ordre d’antiguitat, primer els doctors en Teologia (lògic en una societat que es definia com a “Christianitas”) i al costat els doctors en Decrets (Dret Canònic); a l’esquerra, primer els doctors en Lleis (Dret Civil), després els mestres en Medicina i, a l’esquerra d’aquests darrers els mestres en Arts. En relació amb les sortides solemnes per la ciutat, darrera el rector o canceller, anaven, per aquest ordre, primer els doctors en Teologia, després els doctors en Decrets (Dret Canònic), els doctors en Lleis (Dret Civil), els mestres en Medicina i els mestres en Arts.

Per altra banda, tot i que des de 1381, els doctors o mestres i llicenciats de l’Estudi General disposaven del dret a formar col·legi, amb les mateixes prerrogatives que el col·legi de doctors i llicenciats de Montpeller, amb un prior al capdavant, càrrec que havia de recaure, anualment i de forma alternativa, precisament en un doctor en Dret Canònic i un doctor en Dret Civil, aquests obtingueren, ben aviat, el 15 de maig de 1410, el privilegi, atorgat pel rei Martí l’Humà, per constituir-se en col·legi propi i establir les ordinacions necessàries per al seu regiment.

L’antiga Universitat de Lleida, l’antic Estudi General, fou clausurat el 1717, un cop acabada la Guerra de Successió, i amb ell aquella primera Facultat de Dret, situada a la part alta de la ciutat, a l’anomenat Pla dels Gramàtics, al peu del turó de la Seu.

Dr. Joan J. Busqueta Riu
Professor d’Història Medieval de la Universitat de Lleida
Director acadèmic de la Commemoració del 700 aniversari de la fundació de l’Estudi General de Lleida (1997-2000)